TICC


Tenim el plaer d’informar-vos que, novament, AulaMèdia ha confiat en nosaltres per administrar la plataforma virtual i per oferir cursos a la seva VIIª Escola d’Estiu d’Educació en Comunicació, que enguany començarà el 2 de juliol i finalitzarà el 13 del mateix mes. Així doncs, l’equip de professores i professors que col·laborem amb AulaMèdia hem dissenyat diversos cursos amb l’objectiu d’aconseguir que l’alfabetització digital i mediàtica arribi cada dia més lluny.

 

FEMTICC us proposa enguany des de l’Escola d’Estiu d’AulaMèdia dos cursos: un sobre gènere i mitjans de comunicació i un altre sobre educació i weblogs. Esperem que en feu difusió i que qui s’hi inscrigui en gaudeixi molt! Gràcies. somriure

 

 

Anuncis

En una societat com la nostra, on les pantalles estan tan presents arreu i on la indústria de la comunicació té un pes tan important, caldria ser conscients que tan cabdals van ser la lectura i l’escriptura en els segles XIX i XX com ho és l’alfabetització mediàtica en el segle XXI… Si és que volem sortir del nostre rol de consumidors passius i entendre realment la societat en la qual vivim, és clar!”

Així finalitza un article publicat el 22 de febrer de 2011 a Comunicació 21. El portal català del sector de la comunicació. El seu autor, Francesc-Josep Deó, coordinador d’AulaMèdia. Educació en Comunicació -una entitat sense ànim de lucre amb la qual FEMTICC. Igualtat i tecnologies col·labora regularment- ens parla una vegada més sobre una realitat que ens hauria d’incomodar: l’“Analfabetisme mediàtic”.

Deó comença el seu article preguntant-se “quina capacitació comunicativa tenim” i insistint en el fet que, més enllà de les dades quantitatives de què disposem, cal “buscar […] respostes qualitatives al consum de mitjans”. Més tard fa referència a “la UNESCO, la Comissió Europea o el Parlament europeu”, que “s’han pronunciat a favor d’una alfabetització mediàtica de joves” i persones adultes, i també a la “Llei de l’audiovisual de Catalunya, [que] té un apartat […] on s’afirma que ‘la Generalitat ha de vetllar per la màxima competència comunicativa, tant la comprensiva com l’expressiva, en l’àmbit audiovisual i en les tecnologies de la informació i la comunicació’ ”. Finalment, ens recorda que dins l’apartat dedicat als “drets dels usuaris de serveis de comunicació audiovisual”, la llei recull que “els prestadors de serveis de comunicació audiovisual han de contribuir a l’alfabetització audiovisual bàsica” de la ciutadania.

I ara aturem-nos a pensar… ¿Realment tenim la impressió que les autoritats competents estan vetllant per la nostra alfabetització mediàtica i que els prestadors de serveis de comunicació audiovisual estan respectant els nostres drets? Això és el que es pregunta l’autor de l’article quan afirma que TVC confon “els continguts divulgatius que ofereix la cadena amb l’alfabetització mediàtica citada a la Llei”.

Per acabar, Deó posa en dubte que la ciutadania disposi actualment d’una capacitació adequada per “descodificar els missatges audiovisuals que els canals de televisió aboquen”, destaca la necessitat de “valorar fins a quin punt els mecanismes de la publicitat afecten el nostre model mental” i es pregunta “si el receptor sap quin grups empresarials o polítics hi ha darrere de cada pantalla”, per concloure que desconeixem el “nivell de ‘comprensió mediàtica’ [que] té la ciutadania” i que probablement vivim “en una societat analfabeta en l’àmbit comunicatiu”.